1939 2009: 70 anys després de l’entrada dels feixistes a Barcelona, seguim lluitant contra els seus hereus
Dissabte 24 de gener.
* 16h. Trobada de colles de cultura popular
* Homenatge als lluitadors antifeixistes. Acte de l’Esquerra independentista del Barcelonès, amb Robert Surroca (exmilitant del Front Nacional de Catalunya), Montserrat Cervera (militant del moviment feminista), Manolo González i Esteban Cerdan (militants del moviment obrer comunista i de la històrica lluita de l’empresa FORSA del Baix Llobregat), i Xavier Barberà (militant independentista i exmembre d’Epoca i TLL). Actuació poètica a càrrec de Carles Rebassa i acompanyament musical.
* 18h Manifestació Nacional: “70 anys després de l’entrada dels feixistes continuem lluitant contra els seus hereus“.
* Acte polític i concert.
Al Passeig del Born de Barcelona.
Organitza: Campanya 300 anys d’Ocupació, 300 anys de Resistència
www.300anys.cat
1939-2009. A setanta anys de l’ocupació feixista.
Història, anàlisi i coneixement de la instauració i institucionalització del franquisme als Països Catalans .
El 26 de gener de 1939, les columnes feixistes del general Yagüe iniciaven l’ocupació de la ciutat de Barcelona; tot just dos mesos després, el 29 de març, la ciutat de València era igualment ocupada. D’aquesta manera, entre el febrer i el març de 1939 la pràctica totalitat dels Països Catalans quedaren sota domini d’aquella nova Espanya que el juliol de 1936 endegà un cop d’Estat feixista i que, en paraules del que fou alcalde popular de Barcelona Carles Pi i Sunyer, era el resultat de la confluència del militarisme antidemocràtic tradicional i dels sectors mes egoistes de la societat espanyola, els més oposats a tota evolució progressista i justa.
La instauració i institucionalització del nou règim cívico-militar significà per als Països Catalans la fi d’aquell tímid procés de construcció nacional iniciat amb la revolució democràtica del 14 d’abril de 1931, el desballestament de les estructures i de la cultura política d’un moviment obrer educat en el combat i la mobilització permanent, l’anorreament de qualsevol expressió cultural i educativa emancipadora i producte d’una sòlida identitat col·lectiva i, en última instància, la subjugació de la societat catalana al nou projecte nacional imperialista espanyol.
Tot i que podria semblar, en aparença, que amb l’allau bibliogràfica produïda a casa nostra sobre el franquisme en les dos darreres dècades hauríem de tenir un coneixement força profund dels instruments de dominació del règim, no només d’aquells de caràcter estrictament coactiu, i de les resistències a aquest; resulta encara més que necessari que ens continuem interrogant, críticament, sobre aquells aspectes fonamentals de la dictadura feixista que conformaren el funcionament de la societat catalana durant gairebé quaranta anys i que, malauradament, alguns d’ells són presents encara, sense massa complexos, en la nostra realitat socio-política.
És, doncs, amb l’objectiu de preguntar-nos sobre el què significà la instauració del nou règim per als Països Catalans, i quines conseqüències en la dinàmica econòmica, política, social i cultural tingué aquesta, pel què considerem necessari reflexionar i analitzar, setanta anys després de l’ocupació de 1939, el projecte franquista i la seua concreció en la societat catalana.
Tant important com això resulta, més enllà de debats molts cops superflus sobre la memòria històrica, saber valorar encertadament què aportà la cultura i la pràctica social i política de l’antifranquisme rupturista i, alhora, saber copsar el grau d’acceptació o rebuig que el règim assolí als Països Catalans per tal de continuar construint, d’una manera més sòlida, una alternativa emancipadora de base i de caràcter socialista inequívocament encaminada cap a la nostra independència nacional.
Nota: Les jornades que s’havien anunciat per als dies 16 i 17 de gener a la Universitat, finalment han hagut de ser suspeses per raons alienes a la voluntat de l’organització.
